Get in touch
555-555-5555
mymail@mailservice.com
Dieta sostenible: per a qui?
Per Santi SerratPublicat a We Are Water
Mengem de forma sostenible? El sentit de la pregunta no és el mateix per a un habitant de Nova York que de Dacca, o per a un pagès de la Borgonya francesa que d'Anantapur a l'Índia o de Sahel africà. Tampoc la validesa de les respostes permet treure conclusions globals. El repte alimentari que té la humanitat és enorme: a la necessitat d'aigua i sòl cal afegir la petjada de carboni. La crisi climàtica està present en la dieta dels que tenen el privilegi d'esmorzar, dinar i sopar cada dia. ¿I en la de la resta?
La crisi climàtica ha arribat a la dieta. En el COP 25 de Madrid, l'IPCC ha presentat el seu Informe especial sobre canvi climàtic i terra publicat el passat agost. Ha estat un dels documents que més repercussió han tingut en els mitjans de comunicació, probablement perquè afecta d'una manera molt directa a la forma en què vivim.
L'IPCC entra de ple en la relació entre l'alimentació humana i l'emissió de gasos d'efecte hivernacle (GEH), i afegeix aquest factor als de la utilització de terra i l'aigua, fins ara els dos elements amb els que generalment es solia avaluar la sostenibilitat alimentària. A més de l'augment de la productivitat dels aliments i la reducció de deixalles, l'IPCC advoca per una "dieta equilibrada" a nivell global, per mitigar l'escalfament atmosfèric; l'objectiu és la reducció de la petjada de carboni de la producció i comerç dels aliments, i guanyar sòl per altres usos no alimentaris.
En el document s'estima que per al 2050, els canvis adequats en la dieta poden arribar a reduir els GEH cada any a 0,7-8 gigatones de diòxid de carboni equivalent (GtCO2eq), que és la suma de diòxid de carboni, metà i òxid nitrós, els gasos causants de l'escalfament de l'atmosfera. Segons l'IPCC, per a aquesta data, l'adopció d'aquests hàbits alimentaris podrien a més alliberar diversos milions de km2 de terra, afavorir una gestió més sostenible de l'ús de terra, estalviar aigua i combatre la desertificació, a el temps que millorar la salut pública. Tant la FAO com l'OMS subscriuen les conclusions de l'IPCC com a factors clau per a l'obtenció dels ODS el 2030, davant d'un creixement demogràfic vertiginós i l'amenaça de la incertesa climàtica.
L'IPCC entra de ple en la relació entre l'alimentació humana i l'emissió de gasos d'efecte hivernacle (GEH), i afegeix aquest factor als de la utilització de terra i l'aigua, fins ara els dos elements amb els que generalment es solia avaluar la sostenibilitat alimentària. A més de l'augment de la productivitat dels aliments i la reducció de deixalles, l'IPCC advoca per una "dieta equilibrada" a nivell global, per mitigar l'escalfament atmosfèric; l'objectiu és la reducció de la petjada de carboni de la producció i comerç dels aliments, i guanyar sòl per altres usos no alimentaris.
En el document s'estima que per al 2050, els canvis adequats en la dieta poden arribar a reduir els GEH cada any a 0,7-8 gigatones de diòxid de carboni equivalent (GtCO2eq), que és la suma de diòxid de carboni, metà i òxid nitrós, els gasos causants de l'escalfament de l'atmosfera. Segons l'IPCC, per a aquesta data, l'adopció d'aquests hàbits alimentaris podrien a més alliberar diversos milions de km2 de terra, afavorir una gestió més sostenible de l'ús de terra, estalviar aigua i combatre la desertificació, a el temps que millorar la salut pública. Tant la FAO com l'OMS subscriuen les conclusions de l'IPCC com a factors clau per a l'obtenció dels ODS el 2030, davant d'un creixement demogràfic vertiginós i l'amenaça de la incertesa climàtica.
Aquests canvis dietètics proposats es basen en fomentar el consum de productes d'origen vegetal, i en la reducció dels d'origen animal, que han de més ser produïts amb mètodes de baixes emissions. En el món industrialitzat, l'informe arriba en un moment en què la vessant gastronòmica i ètica de l'alimentació han assolit fama mediàtica. Conceptes com la organolèptica i el respecte als animals coexisteixen amb una creixent preocupació per la salut en amplis sectors de la població, cosa que ha produït un notable increment de l'veganisme i altres dietes que exclouen els aliments no conreats de forma orgànica o els processats.
El problema de l'alimentació mundial és complex. Aquest vídeo de Carlos Mario Gómez (@camagogo), professor titular de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica i Economia Ambiental a la Universitat de Alcaláe investigador d'IMDEA Aigua a la UE, el resumeix i ens situa davant el repte inevitable que tenim per afrontar el futur:
La relació entre les necessitats d'alimentació de la població i l'ús dels recursos de terra i aigua està en crisi des de fa dècades. Segons el Departament d'Afers Econòmics i Socials de l'ONU, la població mundial, actualment d'uns 7.700 milions, s'acostarà el 2030 als 9.000 milions. L'ONU ha marcat per a aquesta data a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i la seguretat alimentària, prevista en l'ODS 2, va de la mà de la consecució de l'accés a l'aigua que és l'ODS juny.
L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) porta dècades advertint que la desigual distribució de la productivitat, l'excés de consum en els països industrialitzats i el malbaratament d'aliments són les principals causes que la nutrició adequada no arribi a tots.
En l'actualitat, la producció agrícola i ramadera per alimentar els éssers humans al món ocupa ja el 43% de la terra disponible, sense incloure els deserts ni els sòls gelats. Cada dia aquestes terres produeixen 23,7 milions de tones d'aliments que, quantitativament, serien suficients per garantir l'alimentació de la població mundial. Aquesta activitat vital per a la humanitat consumeix el 70% de l'aigua dolça de la planeta.
Però aquesta terra i aquesta aigua encara no són capaços d'alimentar a tots: en el seu informe de 2017, El futur de l'alimentació i l'agricultura, la FAO calcula que prop de 795 milions de persones passen fam, i més de 2.000 milions no tenen els micronutrients bàsics en la seva dieta, o pateixen trastorns com la sobrealimentació; és a dir s'alimenten de forma inadequada per a la seva salut, ja sigui per excés o per defecte. En aquest mateix informe, s'alerta que seguretat alimentària global està amenaçada per la pressió sobre els recursos naturals com l'aigua, pressió que el canvi climàtic empitjorarà en zones on ja hi ha escassetat hídrica.
Petjada hídrica i petjada de carboni: vegetals versus carn
La conscienciació sobre la petjada hídrica dels aliments ha arribat també a l'alta cuina. En aquest vídeo, Josep Roca, de l'Celler de Can Roca, en una entrevista de la Fundació We Are Water, ho exposa amb claredat:
L'informe de l'IPCC afegeix les dades de l'emissió de gasos per definir els objectius de sostenibilitat de l'actual sistema alimentari mundial: l'agricultura i l'ús de la terra representen més d'un 25% de les emissions anuals de GEH a l'atmosfera entre 2007 i 2016. Però si s'afegeixen les emissions associades a la indústria alimentària, aquesta proporció pot arribar fins al 37%.
El més preocupant és que entre el 25% i el 30% de l'total d'aliments produïts al món es malgasta, un malgasto que pot arribar a 1.600 milions de tones d'aliments a l'any. L'informe de l'IPCC afegeix que aquesta pèrdua és la responsable d'entre el 8 i el 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle que genera l'activitat humana (3.300 milions de tones d'equivalent de CO2 per any) i suposa el malbaratament anual de 250 km3 d'aigua, l'equivalent a tres vegades el volum de l'llac Leman a Suïssa.
Així doncs, el problema dels GEH s'afegeix a el de l'aigua: l'equació de la sostenibilitat planetària darrere dels ODS ha lligar de forma precisa els conceptes de la petjada de carboni i la petjada hídrica. En aquest sentit, el consum de carn, qüestionat des de fa dècades per la seva alta petjada hídrica, adquireix amb la petjada de carboni més dades per qüestionar la seva sostenibilitat. Les dades de la FAO, ratificats per l'IPCC, assenyalen que la ramaderia és la responsable de l'14,5% dels GEH; és a dir, és el sector que més gasos d'efecte hivernacle emet després de l'transport (que representa un 22%). També genera el 92% de les emissions d'amoníac, un compost que disminueix la qualitat de terra a l'acidificarlo.
La relació entre les necessitats d'alimentació de la població i l'ús dels recursos de terra i aigua està en crisi des de fa dècades. Segons el Departament d'Afers Econòmics i Socials de l'ONU, la població mundial, actualment d'uns 7.700 milions, s'acostarà el 2030 als 9.000 milions. L'ONU ha marcat per a aquesta data a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i la seguretat alimentària, prevista en l'ODS 2, va de la mà de la consecució de l'accés a l'aigua que és l'ODS juny.
L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) porta dècades advertint que la desigual distribució de la productivitat, l'excés de consum en els països industrialitzats i el malbaratament d'aliments són les principals causes que la nutrició adequada no arribi a tots.
En l'actualitat, la producció agrícola i ramadera per alimentar els éssers humans al món ocupa ja el 43% de la terra disponible, sense incloure els deserts ni els sòls gelats. Cada dia aquestes terres produeixen 23,7 milions de tones d'aliments que, quantitativament, serien suficients per garantir l'alimentació de la població mundial. Aquesta activitat vital per a la humanitat consumeix el 70% de l'aigua dolça de la planeta.
Però aquesta terra i aquesta aigua encara no són capaços d'alimentar a tots: en el seu informe de 2017, El futur de l'alimentació i l'agricultura, la FAO calcula que prop de 795 milions de persones passen fam, i més de 2.000 milions no tenen els micronutrients bàsics en la seva dieta, o pateixen trastorns com la sobrealimentació; és a dir s'alimenten de forma inadequada per a la seva salut, ja sigui per excés o per defecte. En aquest mateix informe, s'alerta que seguretat alimentària global està amenaçada per la pressió sobre els recursos naturals com l'aigua, pressió que el canvi climàtic empitjorarà en zones on ja hi ha escassetat hídrica.
Petjada hídrica i petjada de carboni: vegetals versus carn
La conscienciació sobre la petjada hídrica dels aliments ha arribat també a l'alta cuina. En aquest vídeo, Josep Roca, de l'Celler de Can Roca, en una entrevista de la Fundació We Are Water, ho exposa amb claredat:
L'informe de l'IPCC afegeix les dades de l'emissió de gasos per definir els objectius de sostenibilitat de l'actual sistema alimentari mundial: l'agricultura i l'ús de la terra representen més d'un 25% de les emissions anuals de GEH a l'atmosfera entre 2007 i 2016. Però si s'afegeixen les emissions associades a la indústria alimentària, aquesta proporció pot arribar fins al 37%.
El més preocupant és que entre el 25% i el 30% de l'total d'aliments produïts al món es malgasta, un malgasto que pot arribar a 1.600 milions de tones d'aliments a l'any. L'informe de l'IPCC afegeix que aquesta pèrdua és la responsable d'entre el 8 i el 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle que genera l'activitat humana (3.300 milions de tones d'equivalent de CO2 per any) i suposa el malbaratament anual de 250 km3 d'aigua, l'equivalent a tres vegades el volum de l'llac Leman a Suïssa.
Així doncs, el problema dels GEH s'afegeix a el de l'aigua: l'equació de la sostenibilitat planetària darrere dels ODS ha lligar de forma precisa els conceptes de la petjada de carboni i la petjada hídrica. En aquest sentit, el consum de carn, qüestionat des de fa dècades per la seva alta petjada hídrica, adquireix amb la petjada de carboni més dades per qüestionar la seva sostenibilitat. Les dades de la FAO, ratificats per l'IPCC, assenyalen que la ramaderia és la responsable de l'14,5% dels GEH; és a dir, és el sector que més gasos d'efecte hivernacle emet després de l'transport (que representa un 22%). També genera el 92% de les emissions d'amoníac, un compost que disminueix la qualitat de terra a l'acidificarlo.
