Des que la situació de crisi climàtica i mediambiental s'ha fet més evident, ha sorgit la convicció entre l'opinió pública de la urgència amb què hem de canviar els models de producció de béns i serveis. Aquests són la causa de l'actual degradació de la naturalesa en la qual el canvi climàtic, la contaminació i la mala gestió del territori defineixen una situació més que preocupant per al futur de la planeta que s'acostarà a 2030 als 9.000 milions d'habitants.

Institucions i governs advoquen per evolucionar des del model de creixement econòmic tradicional cap a un que no esgoti recursos, que no emeti gasos d'efecte hivernacle i que no contamini amb residus. Aconseguir que aquest model aconsegueixi proporcionar una vida digna a un planeta superpoblat és el major repte ètic i de supervivència que mai ha tingut la humanitat. L'Economia Circular es presenta com l'únic model socioeconòmic capaç d'aconseguir-ho.

La idea que els recursos naturals, entesos com un "capital natural", eren inesgotables ja es qüestionava en la dècada de 1990. No obstant això, encara prevalia en l'economia la convicció que la pèrdua d'aquest capital natural era compensable en termes econòmics pel capital produït pels productes obtinguts. Aquest model seguia mantenint que el creixement sostenible era possible ja que el capital natural era substituïble.

El 1991, l'economista nord-americà Robert Costanza va publicar Ecological economics: The science and management of sustainability, un llibre en què s'exposa una nova forma d'entendre la sostenibilitat, demostrant que una vegada que es produeix una pèrdua de capital natural, aquest és irreemplaçable en termes de sostenibilitat. Aquesta idea es pot considerar com el primer pas d'un canvi de paradigma que havia de portar a el món de l'economia tradicional cap a la qual va començar a denominar-Economia Ecològica (ara més coneguda per Economia Verda), una ciència que advoca per una clara ruptura entre la activitat econòmica i la degradació ambiental, i que porta a un enunciat que encara avui ens costa assimilar: encara que el desenvolupament econòmic sí que pot ser sostenible, el creixement sostenible no és possible, en tant que està limitat pel capital natural finit, ja sigui per esgotament o degradació.

Ara ens adonem que aquestes idees van gestar un canvi de paradigma en l'economia que encara alguns corrents polítiques i d'opinió es resisteixen a acceptar. En la dècada de 1990, el món industrialitzat va començar un incipient viratge cap a un nou model productiu:

• Eficient quant a l'ús dels recursos i l'energia, evitant la pèrdua de capital natural.
• Més humanitzat, a l'estar més centrat en les necessitats reals de la població i no en les creades, i introduint el concepte de solidaritat planetària com un actiu.
• Més participatiu i transparent amb un consumidor sensibilitzat i coneixedor de les bases cientificotecnològiques de el model productiu.
• Capaç d'afrontar l'enorme repte d'una demografia que creixia de forma desequilibrada, amb enormes bosses de pobresa.

No ha estat fins a l'arribada de la crisi climàtica i mediambiental que l'opinió pública, la majoria de governs i dels mitjans de comunicació han pres consciència que aquest canvi de paradigma és un fet.

Continuarà ...

Seguirem parlant d'això.